Les oques passen que no ho saben peró dibuixen al cel una fletxa un som- riure una ca- sa. Volen i mentre volen grallen coses que només elles entre elles entenen. Xerrotegem nosaltres com elles, volem un cel desnuvolat, seguim camins apresos de vés a saber quina memória. Aixó que ningú no ens ha ensenyat ho sabem més bé que res. Sí, xerrotegem, i la llengua crida llengua, peró com les oques el dibuix ni veure'l no sabem.
