?TenÃem deu, onze, dotze anys. Aquella edat en què la ficció i la realitat es confonen (perquè la infantesa és una ficció). Quan ens barallà vem, o simplement ens intimidà vem els uns als altres, tots, castellans i catalans, vivÃem en una ficció que ens semblava molt real. [...] Ara tinc ganes de reviure aquella ficció infantil que ens dominava a tots. Sense manies ni compassions, sense provar de justificar res. Avui dia, a la vila industrial, tots els carrers són asfaltats i plens de cotxes. Has de sortir molt enfora si vols trobar descampats per jugar. Moltes fà briques han tancat. Avui dia, als pisos on s'estaven els castellans hi viuen altres persones. A cada balcó hi ha una parab.lica, i molta roba estesa. Està previst que algun dia els tirin a terra. Ara la gent diu: ?els moros', ?els negres', ?els xinos'. Miro enrere, trenta anys enrere, i penso que el passat funciona sempre com un assaig general del present?.
