Projectar una llum sobre els problemes més seriosos i alhora no pronunciar ni una sola frase seriosa, estar fascinat per la realitat del món contemporani i, alhora, evitar tot realisme, així és La festa de la insignificanÇa. Qui conegui les obres anteriors de Kundera sap que en ell no són gens inesperades les ganes d'incorporar en una novel·la alguna cosa «no seriosa». A La immortalitat, Goethe i Hemingway passegen junts durant molts capítols, xerren i s'ho passen bé. I a La lentitud, Vera, l'esposa de l'autor, li diu al seu marit: «Tu m'has dit moltes vegades que un dia escriuries una novel·la en qué no hi hauria cap paraula seriosa... T'ho adverteixo: vés amb compte: els teus enemics aguaiten». Peró, en lloc d'anar amb compte, en aquesta novel·la Kundera per fi veu plenament realitat el seu vell somni estétic, que pot veure's com un sorprenent resum de tota la seva obra. Quin resum. Quin epíleg. Quina riallada inspirada en la nostra época, que és cómica perqué ha perdut tot el seu sentit de l'humor. Qué més es pot dir Res. íLlegiu-la!
