No arribava la nit ni se sentien
els xiulets del tren o el brogit
del trà nsit sovint ensordidor.
Tot plegat feia por, malgrat que jo
en sabia el motiu: era la mancança,
la terrible urpada que deixaves en marxar.
Perquè tu no hi eres. Mai més, mai.
No hi ets.
No.
«Isabel-Clara Simó no pertany a l'espècie dels que escriuen perquè no saben com viure [...] sinó a la dels esforçats que han tractat de convertir la vida en activitat més creativa i menys previsible»
Xavier Bru de Sala
