«L'à nima té no sé quina debilitat pel blanc, l'amor es complau amb el vermell, i l'or alimenta les passions», diu Balzac. I és que l'efusió dels colors, les esplendors orientals, els esguards flamejants i la fascinació colossal que pot arribar a suscitar una dona encenen, dins la mon.tona grisor de la població parisenca, la guspira del gaudi en el jove que es pensa que és immune a l'enamorament. L'amor, per., és lladre i pervers de mena: mai no han estat tan enfrontats com en aquest relat deliciós el frenesà del plaer i les lleis inexorables del destà i de la sang.
