Quiet cobreix set anys en la vida del nostre fill LluÃs Serra Pablo, álies Llullu, que va néixer amb una greu encefalopatia que la ciéncia neurológica encara no ha estat capaÇ de definir. El LluÃs és el nostre segon fill. Té unes necessitats una mica peculiars, peró aixó només significa que estem més pendents de la seva fragilitat. A Quiet, he buscat una forma narrativa d'explicar l'ambivalent estat emocional que provoca tenir un fill que no progressa adequadament. Un estat sovint exposat als fiblons del dolor, peró en el que predomina la joia i un cert embadaliment. M'ha semblat que la millor manera de fer-ho era rescatar escenes concretes fixades en la memória i posar-les en moviment. Records refulgents. I he pretés, alhora, compondre un mirall. Dorian Gray va vendre l'ánima al diable per poder ser, més que immortal, invariable, mentre els estralls del temps anaven canviant l'aspecte del retrat invisible que havia amagat al soterrani. Aquà el procés s'inverteix. Tots els que ens mirem una mica a fons en aquest mirall envellim d'una manera diferent. Si Dorian Gray hagués conegut un llullu no s'hauria conformat mai de la vida amb la invariabilitat dels presumptes immortals. Hauria aprés a mirar en comptes de voler ser mirat. A envellir. Molt probablement no hauria volgut ser retratat, sinó retrat.
