Barcelona, 1970. A les acaballes del franquisme, la ciutat no té res a veure amb les primeres décades del segle: revoltes universitáries, alliberament sexual, repressió policial i una cultura compromesa amb la lluita contra la dictadura. Josep Carner torna de l'exili amb la memória devastada després de més de trenta anys d'abséncia. A Lluís Miralles li encarreguen que acompanyi i ajudi el poeta durant la seva estada a Barcelona. El retorn de l'exiliat és una concessió innecessária al régim A poc a poc, la preséncia de Carner esdevé incómoda. Miralles, que n'és un testimoni inusitat, aprofi ta l'encárrec per gaudir d'unes setmanes de llibertat fora de casa i per viure una intensa relació amorosa. Entre els cercles culturals que acullen Carner i les tribulacions dels estudiants amics de Miralles, Casajuana construeix un retaule deliciós i nostálgic sobre el paper de l'escriptor, els estralls de la vellesa, el pes de l'exili i la impossibilitat del retorn. Deia que Carner era víctima d'un malentés: com que la seva obra, en particular abans de la guerra, era una celebració de la vida, molta gent el considerava un poeta benigne i bon vivant, una mena de bohemi ben vestit i ben planxat feliÇment ignorant del costat obscur de la condició humana, un poeta que havia vingut al món a passar l'estiu. Peró al costat d'aquell Carner assolellat i rialler tan conegut n'hi havia un altre més complex, més profund, que molts crítics tendien a no veure perqué els obligava a replantejar-se tot el que havien escrit sobre ell. Aquell era el Carner que a ell li agradava més, sobretot el Carner rosegat per l'enyoranÇa, el supervivent d'un cant remot dels anys de maduresa a l'exili.
