González Pujalte, Joan Carles
Amb aquest poemari en forma de trÃptic, l'autor planteja un voluntari desordre d'imatges, sons i metà fores que acaba formant una unitat d'expressió. Com a rerefons dels versos hi ha Francis Bacon, pintor suggeridor de ferides velles de l'à nima i incomoditats fÃsiques d'un jo protagonista que no narra pena ni angoixa concreta; que es limita a entomar els impactes de la vida i acaba reconeixent les febleses, no se sap quines misèries. Pessimisme No necessà riament. Cada qual sabrà o no què fa el seu cos al llit sota la llum escassa d'una bombeta, què pensa. El poeta desplega el seu carnatge des de tres à mbits: en uns espais convex, còncau i, finalment, pla, embrutit de nostà lgia, supurant edat i temps. Potser satisfet, però, d'haver acceptat definitivament els cops, d'haver entès dolçament la necessitat d'assumir la derrota per tal d'encarar l'etapa indefugible de la maduresa.
