Crónica de pluges neix de la reflexió sobre el pas del temps i de les pérdues. L'aigua, la pluja, com a metáfora de tot alló que la vida ens doná i s'endugué. I el desig que la paraula poética atrapi aquests bocins d'história i de memória dins l'espai estret, breu, i alhora intens, del poema. Una mirada interior, de temps emocional, que vol abastar el calidoscopi de les diferents etapes vitals que, al llarg de la vida, anem encaixant en la crónica dels dies. Una passejada sota la pluja que esborra, amb la boirosa tristor dels comiats, les nostres petjades. I la poesia com a testimoni fidel del nostre pas.
