El canal de Corint és una obra impressionant. Tallat a pic ara fa un segle, talla l'alé quan, com una ferida, veus avall, avall, el fi camí que hi fa el mar blau al llarg d'una mica més de sis quilómetres, la terra lleument inclinada a banda i banda. Sembla estret peró fa més de vint metres; la carretera tremoladissa el travessa i fa de tirant al continent ben a prop del grácil i diminut pont del tren. Fantástic. Ara sí que diem adeu a les senyores, que tornen enrere, cap a Náuplia, no sense deixar de recomanar-nos que hi anem (ho vam fer, quan ja gairebé ni recordávem les senyores que tan a gust vam traginar). Continuem camí sempre vorejant el mar, ara per una carretera que en comptes de seguir la cornisa nord del Peloponés, segueix la cornisa sud del continent; és a dir, ara tenim el mar a la dreta. Una altra meravella. La carretera i l'autopista de vegades s'entrellacen. La zona és despoblada, de tant en tant unes quantes cases, un petitíssim poblet, un hotel o un cámping encantadors. Des de la carretera que s'arrapa valenta al flanc de la muntanya l'espectacle de la costa, és fastuós, amb uns racons per quedar-s'hi sempre més. Davant, tancant el mar, la costa més est del Peloponés, que hi fa com una badia, l'illa d'Egina i, ja més a prop d'Atenes, refulgent en la tarda, l'illa de Salamina i els illots que l'acompanyen. Mentre fem via per aquesta carretera, la mar no deixa de temptar-nos. Parem en un petit lloc de mar que es diu Agios Theódori. La platja, inacabable, és de códols fins, l'aigua és clara i transparent, les oliveres i els pins gronxen les branques sobre l'aigua.
