He escrit aquest llarg poema per exorcitzar l enyor. La meva irrenunciable, peró difícil, condició d illóman menorquí m ha duit a ser estranger pertot. Pessoa diu que la poesia és l estat rítmic del pensament i he volgut compondre l, com si fos un oratori, un réquiem, amb el ritme del dodecasíl·lab i, per raons de numerologia, estructurar-lo en set parts. Holan em va ensenyar que «hi ha moments, i poden durar anys, en qué a l home no li queda sinó parlar amb si mateix», i com el meu mestre Spinoza, que polia lents, m aïll a polir paraules per poder veure, a través d elles, amb més claredat el món. Menorca, tardor de 2001
