«Aquests poemes no necessiten "protecció ni companyia de cap mena" perqué "armats únicament de llur forÇa" han arribat a dalt de tot, allá on "ja l'escala no segueix i dóna al buit". Des d'Ausiás March no hi havia hagut un poeta així de compromés amb "l'indret on neixo cada vegada, que és on mai no es toca fons". Contra el no-res, "que ens dóna vidres per calmar la fam / i per la set ardent llet verinosa", s'inscriu el nom de Vinyoli al costat dels de Beethoven i Rembrandt. [...] El gran segle de la poesia catalana, el que venint de Verdaguer dóna a Maragall, Alcover, Guerau, Carner, Salvá, Papasseit, Riba... culmina en Vinyoli, i aixó que els cims que l'envolten o l'acompanyen són alts: Foix, Pere Quart, Espriu, Ferrater, Brossa, Estellés, Bonet...».Enric Cassasses
