L'origen del llenguatge és, probablement, el secret més ben guardat de l'evolució. El filóleg i filósof napolitá Giambattista Vico (1668-1744) indagá sobre el pas dels primers homes cap a la humanitat civil, suposant que la capacitat figurativa, l'habilitat per entendre's per objectes i senyals, i l'emergéncia, finalment, de llengues articulades indicaven el curs de la história humana. La sequéncia viquiana s'assembla a la progressió semiótica conjecturada pel lógic nordamericá Charles S. Peirce (1839-1914), d'icones o associacions per semblanÇa, índexs o associacions per contiguitat, i símbols o tipus d'associacions lliures. Per un altre costat, la coevolució i la coexisténcia de l'oralitat, l'escriptura i els modes audiovisuals i cibernétics assenyalen també, en les línies apuntades per Vico i Peirce, com la "vida dels signes" s'entrellaÇa amb les formes d'história social i les modalitats de pensament.
