A penes un rastre, una marca, un senyal d'una dona en el temps, és el que condensa el diari lÃric de M.nica Miró. Una orientació en el trà nsit de la vida, d'on prové l'alenada proverbial i on es formen els prop.sits inscrits. És el mapa d'una constitució moral i de les adversitats que la somouen o modifiquen: el temps del temps, el temps de la dona i el temps que ja no ho és, allà on el vestigi esdevé transcendent. El transcurs dels dies obre ferides, ens vincla, ens exilia. Només la paraula salvaguarda, atenua el dolor i ens sobreviu.
